15.11.09

Els somnis de tots els nens


Qui no ha volgut mai viatjar a l'espai? Qui no ha somiat volar entre els anells de Saturn? Segur que quan eres petit ho somiaves, com tants i tants nens. Però molt pocs nens han pogut realitzar aquest somni. I encara menys han passat a l'història per ser-ho. Els astronautes més famosos són: Yuri Alekseyevich Gagarin (primer humà en viatjar a l'espai), Alan Shepard (primer americà en viatjar a l'espai), Valentina Vladimirovna Tereshkova (primera dona cosmonàuta), Neil Armstrong (primer home en trepitjar la Lluna), Eileen Collins (primera dona pilot i comandanta) i Yang Liwei (primer xinès en viatjar a l'espai). Tots nosaltres hauríem d'estar orgullosos d'ells, i també dels astronautes que no he asmentat. Però a qui més hauríem d'estar agraits és a tots els científics que han fet possible realitzar el somni de tots aquests nens. De tots aquests que han ajudat a construir les naus espacials. A tots els qui van dissenyar les diferents estacions espacials: Saliut, Skylab, Mir i la ISS (Estació Espacial Internacional). Als qui van dissenyar els infinits satèl·lits i les sondes que ens han permés investigar els recons de l'espai i els planetes de SS. I no ens podem oblidar dels més importants, tots els tècnics que han col·laborat en construir els transbordadors espacials com el Altlantis, Challenger, Discobery...Un transbordador espacial és molt complicat i sotisficat. Aquí us faré una petita explicació. Per enlairar-se necessita una plataforma de llançament, que consisteix d'un gran tanc extern (ET), dos coets propulsors de combustible sòlid (SRB) i un avió espacial, el qual és el transbordador espacial pròpiament dit. El transbordador compta amb els seus propis motors principals (SSME). La llançadora transporta astronautes i càrrega útil (tal com satèl·lits o parts de l'estació espacial) fins a l'òrbita terrestre baixa (la termosfera). Generalment, la seva tripulació és composta per cinc o set persones. La capacitat de càrrega útil és de 22.700 kg. Quan la missió del transbordador és conclosa, el mateix transbordador acciona els propulsors de l'«Orbital Maneuvering System» i reentra en la baixa atmosfera. Durant la baixada, l'orbitador desaccelera la seva velocitat hipersònica principalment a través d'aerofrenat, i després, per al procés d'aterratge, actua com un planador, aterrant totalment sense l'ajuda dels motors. Què, és una mica complicat oi? Bé, és per això que és tan important la feina d'aquests tècnics, perquè una petita errada pot tenir desenllaços fatals, com ha passat ja alguna vegada. És molt possible que vosaltres reocrdeu una d'aquestes errades. Va passar el 1 de febrer de 2003, quan el transbordador Columbia (1981) va realitzar el seu últim enlairament.
Els astronautes Husband, McCool, Anderson, Ramon (el primer astronauta israelià), Chawla, Brown y Clark, tripulant d'aquella missió, van perdre la vida per una errada ocorreguda en el moment de l'enlairament i que, suposadament, va ser detectada però no va donar-se-li importància. Els anàlisi posteriors de les restes trobades demostren que va ser el despreniment d'una placa de protecció contra les altes temperatures que s'assolixen en la fricció de la nau a l'entrada a l'atmosfera terrestre, el desencadenant del problema i que l'ala del Columbia va perdre part de la seva protecció tèrmica. Pot ser que en recordeu les imatges que es van emetre per la televisió moments després de l'accident.
Aquest era era el tercer desastre que la NASA sofria en la seva carrera espaial. El 23 de gener de 1967 tres astronautes de la càpsula "Apolo I" van morir en un incendi de la nau en proves a Cap Canyaveral; el 28 de gener de 1986 va ser "el Challenger", transbordador espaial el que va desintegrar-se només enlairar-se des del centre espaial Kennedy a Florida.
Tot els nens han somiat alguna vegada viatjar per l'espai. Alguns ho han aconseguit, altres no, i finalment altres s'han quedat a les portes. Amb aquest artícle el que vull fer veure és que fem el que fem ho hem de fer bé, perque el més petit detall pot tenir grans conseqüències.