Els somnis de tots els nens

Qui no ha volgut mai viatjar a l'espai? Qui no ha somiat volar entre els anells de Saturn? Segur que quan eres petit ho somiaves, com tants i tants nens. Però molt pocs nens han pogut realitzar aquest somni. I encara menys han passat a l'història per ser-ho. Els astronautes més famosos són: Yuri Alekseyevich Gagarin (primer humà en viatjar a l'espai), Alan Shepard (primer americà en viatjar a l'espai), Valentina Vladimirovna Tereshkova (primera dona cosmonàuta), Neil Armstrong (primer home en trepitjar la Lluna), Eileen Collins (primera dona pilot i comandanta) i Yang Liwei (primer xinès en viatjar a l'espai). Tots nosaltres hauríem d'estar orgullosos d'ells, i també dels astronautes que no he asmentat. Però a qui més hauríem d'estar agraits és a tots els científics que han fet possible realitzar el somni de tots aquests nens. De tots aquests que han ajudat a construir les naus espacials. A tots els qui van dissenyar les diferents estacions espacials: Saliut, Skylab, Mir i la ISS (Estació Espacial Internacional). Als qui van dissenyar els infinits satèl·lits i les sondes que ens han permés investigar els recons de l'espai i els planetes de SS. I no ens podem oblidar dels més importants, tots els tècnics que han col·laborat en construir els transbordadors espacials com el Altlantis, Challenger, Discobery...Un transbordador espacial és molt complicat i sotisficat. Aquí us faré una petita explicació. Per enlairar-se necessita una plataforma de llançament, que consisteix d'un gran tanc extern (ET), dos coets propulsors de combustible sòlid (SRB) i un avió espacial, el qual és el transbordador espacial pròpiament dit. El transbordador compta amb els seus propis motors principals (SSME). La llançadora transporta astronautes i càrrega útil (tal com satèl·lits o parts de l'estació espacial) fins a l'òrbita terrestre baixa (la termosfera). Generalment, la seva tripulació és composta per cinc o set persones. La capacitat de càrrega útil és de 22.700 kg. Quan la missió del transbordador és conclosa, el mateix transbordador acciona els propulsors de l'«Orbital Maneuvering System» i reentra en la baixa atmosfera. Durant la baixada, l'orbitador desaccelera la seva velocitat hipersònica principalment a través d'aerofrenat, i després, per al procés d'aterratge, actua com un planador, aterrant totalment sense l'ajuda dels motors. Què, és una mica complicat oi? Bé, és per això que és tan important la feina d'aquests tècnics, perquè una petita errada pot tenir desenllaços fatals, com ha passat ja alguna vegada. És molt possible que vosaltres reocrdeu una d'aquestes errades. Va passar el 1 de febrer de 2003, quan el transbordador Columbia (1981) va realitzar el seu últim enlairament.
Els astronautes Husband, McCool, Anderson, Ramon (el primer astronauta israelià), Chawla, Brown y Clark, tripulant d'aquella missió, van perdre la vida per una errada ocorreguda en el moment de l'enlairament i que, suposadament, va ser detectada però no va donar-se-li importància. Els anàlisi posteriors de les restes trobades demostren que va ser el despreniment d'una placa de protecció contra les altes temperatures que s'assolixen en la fricció de la nau a l'entrada a l'atmosfera terrestre, el desencadenant del problema i que l'ala del Columbia va perdre part de la seva protecció tèrmica. Pot ser que en recordeu les imatges que es van emetre per la televisió moments després de l'accident.
Aquest era era el tercer desastre que la NASA sofria en la seva carrera espaial. El 23 de gener de 1967 tres astronautes de la càpsula "Apolo I" van morir en un incendi de la nau en proves a Cap Canyaveral; el 28 de gener de 1986 va ser "el Challenger", transbordador espaial el que va desintegrar-se només enlairar-se des del centre espaial Kennedy a Florida.
Tot els nens han somiat alguna vegada viatjar per l'espai. Alguns ho han aconseguit, altres no, i finalment altres s'han quedat a les portes. Amb aquest artícle el que vull fer veure és que fem el que fem ho hem de fer bé, perque el més petit detall pot tenir grans conseqüències.

El vestit espacial

Els astronautes surten a l'espai només per reparar algún satèl·lit, fer algun experiment o construir estacions espacial. No surten per diverió. I no és que no sigui divertit sortir i volar per l'espai , però és que es necessita una roba molt especial per fer-ho. No us heu pregunat mai per què els atronautes porten aquell vestit tan extrany?
Per sortir de l'estació espacial a l'exterior, els astronautes necessiten portar un vestit molt especial per protegir-se del le temperatures extremes que hi ha a l'esterior. També necessiten proveir-se d'oxigen i protegir-se dels possibles danys que els hi causarien els rajos del Sol.
A sote del vestit porten una roba inerior molt especial. I és que en ella porten incorporats 91 metres de tubs d'aigua que els mantenen a la temperatura corporal ideal, ja que la temperatura a l'espai pot arribar als 120º si li toca el Sol a l'asytronauta i a -120º si no el toca!!! per aixó els vestits dels astronautes també estan recoberts d'una capa reflectan, per evitar les radiacions de fred i calor.
Els astronautes també estan proveits de guants, un micròfan per comunicar-se amb els companys que estan a dins la nau, i una motxilla amb aigua i oxigen.
Els moviements realitzats amb el vestit són molt feixucs, és per això que les sortides a l'espai no duren més de sis hores. Per a més seguretat els astroautes també es poden lligar a l'estació amb un cable, ja que hi ha el risc de que se separin de l'estació i no pugui tornar a la nau degut a la falta de gravetat.
Però aquest vestit és molt més complicat. Podeu ampliar els vostres coneixements a la web de la NASA, que teniu a la barra lateral.

La ciudad del espacio

Toulouse es el centro de la industria aeroespacial europea. Es el hogar de un complejo educacional y lúdico que abre las puertas a algunos de los misterios más insondables del universo. La Cité de l’Espace –o Ciudad del Espacio– es un parque temático dedicado a la astronáutica, que invita a adentrarse en el fantástico mundo de la aeronavegación, participando y experimentando sensaciones únicas. De orientación lúdica y pedagógica, es una visita encantadora para los adultos y una vivencia inolvidable para los más pequeños.

Los módulos de la Ciudad del Espacio acercan a los visitantes una dimensión diferente de la vida. Una de sus cámaras más populares es la que monta una escenografía lunar, en la que la fuerza de gravedad es mucho menor que en la Tierra.

Al aire libre, diversas réplicas de aparatos astronáuticos cuentan entre ellas al cohete Arianne: un modelo a escala real de la lanzadera espacial que ha puesto decenas de satélites en órbita. Junto a ella, una imitación de la estación MIR soviética, cuyo interior puede visitarse, y desde la cual se puede “lanzar un cohete” al espacio.

Numerosos espectáculos audiovisuales son parte del recorrido –que dura aproximadamente seis horas–: uno de los más recientemente inaugurados, Terr@dome, explica la historia de la Tierra, de 4 500 millones de años. Algunas otras respuestas también pueden encontrarse en el planetario: la previsión del tiempo, la formación del arco iris, y el funcionamiento de un GPS.

Al final de la visita, la tienda de souvenirs ofrece gran variedad de recuerdos, modelos a todas las escalas y de los precios más diversos.

No dudeis en visitarla!!

Fuent: www.sobrefrancia.com

Galileo the first man who looked the sky

In May 1609, Galileo received a letter from Jacques Badovere, one of his students, who confirmed a persistent rumor: the existence of a telescope for seeing distant objects. Manufactured in Holand, would have allowed the telescope to see stars and invisible to the eye. With this single description, Galileo builds his first telescope. Unlike the Dutchman telescope, it will not deform objects and increases 6 times, or twice as his opponent. During the fall, Galileo continued his telescope.
In November, produces an instrument that increases twenty times. Use time to turn his telescope toward the sky. Quickly looking at the phases of the moon, he discovers that this star is not perfect. Within weeks, he will discover the nature of the Milky Way, count the stars in the constellation of Orion and notes that certain stars visible to the naked eye are indeed star clusters.
Galileo observed Saturn's rings but does not reveal its nature.
On January 7, 1610, Galileo Capital makes a discovery: highlights 3 stars small at the periphery of Jupiter. After several nights of observation, and discovers that there are four orbiting the planet. These are the satellites of Jupiter now called Galilean satellites: Callisto, Europa, Ganymede and Io. So Galileo became the first man who looked at the sky and wondered what was in it. Galileo discovered the spatial world.

L'espai al cinema

Si ets fan de Star Wars o si et va enamorar El planeta de los simios o Odissea en el espacio, segur que et sona el terme ciència ficció. La CF (ciència ficció) és l'especulació sobre com efectaràn els nous avenços tecnològics en la societat, per qui no ho sàpiga. Segurament quan us pregunten per la CF direu que són les històries que parlen del futur. Teniu raó. Moltes vegades també l'asociareu amb els viatges a l'espai. També teniu raó, però no és necessàriament així. Fixa't en Jo robot (Isaac Asmov), és una història de CF però en cap moment parla de l'espai.
Peo l'espai sempre s'ha vist relacionat amb el futur. Els viatges a l'espai no s'acostumen a relacionar amb el present i molt menys amb el passat! És per això que aquest gènere cinematogràfic i literari abasta moltes històries a l'espai.
Tot i que la primera novel·la considerada de CF és Frankenstein, aquest gènere no es va donar a conèixer fins al segle XX, entre altres, gràcies a Isaac Asimov (Trilogia de la Fundació), Arthur C. Clarke (2001: Odisea en el espacio), Urssula K. Legin, Philip K. Dick ( Somien els andròides amb ovelles elèctriques?)...
Però la gran explosió de la CF ha sigut el cinema. Segur que us sonen algunes d'aquestes pel·lícules: El Hombre invisible, La guerra de los mundos, 20.000 leguas de viaje submarino ( Jules Verne també va ser un escriptor molt pruat per la CF), 2001: Odisea en el espacio, El planeta de los simios, La guerra de las galaxias, E.T., Mars attacks!, Ultimatum a la Tierra, El increible hombre menguante, THX 1138, La amenaza de Andrómeda, La naranja mecánica, Encuentros en la tercera fase, Alien, Star Trek, Atmósfera zero, Blade Runner, Terminator, Brazil, Regreso al futuro, RoboCop, Minority Report, Doce monos, Independence Day, Gattaca, Cube, El quinto elemento, El show de Truman, Matrix, Inteligència artifical, Sunshine...
Jo ho veieu nois i noies, la CF està per tot arreu!!!

Què és un satèl·lit?

Un satèl·lit artificial és un objecte fabricat per l'home i llançat a l'espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos celeste sense precipitar-se contra la superfície d'aquest. Els satèl·lits tenen aplicacions molt variades i importants, tant en el camp civil com en el militar. Encara que els satèl·lits es limiten a obtenir i/o transmetre informació, aquesta informació pot ser de gran utilitat per les activitats humanes a terra. Les dades dels satèl·lits juguen un paper clau en molts aspectes de la vida moderna (televisió per satèl·lit, navegació per GPS, previsions meteorològiques,...), i la seva importància creix a mesura que la tecnologia permet fer satèl·lits amb més complexitat i capacitat. Existeixen moltes categories de satèl·lits artificials segons el tipus de missió que acompleixen:d'observació, meteorològics, científics, astronòmics, de navegació, de comunicacions, detectors de míssils, d'escolta electrònica, etc. El problema de tots aquests satèl·lits, un com ja no s'utilitzen, en lloc de reotrnar-los a la Terra i reutilitzar-los o reciclar-los, el que fan és deixar-los navegant a la deriva per l'espai. Què no en tenim prou contaminant la Terra? També hem de contaminar l'espai? Només el 7% dels satèlits qe estàn a l'espai tenen alguna funció, la resta són ferralla espacial.
Cada punt blanc de la imatge representa una basura espacial.

La NASA encuentra una cantidad «significativa» de agua en la Luna

«Hemos encontrado agua. Y no un poco, sino una cantidad significativa», afirmó ayer con evidente satisfacción Anthony Colaprete, investigador del Centro Ames de la NASA, al presentar públicamente los primeros resultados de la misión Lcross en la Luna. El 9 de octubre, la sonda estadounidense se precipitó sobre un cráter del polo sur, llamado Cabeus, con el objetivo de que el impacto eyectara hacia arriba una nube de materiales. Se buscaba agua y se encontró agua. «La hipótesis de que la Luna es un lugar inhóspito y seco no se sostiene», proclama la agencia espacial en un comunicado.
A diferencia de varios anuncios precedentes, la NASA quiso dejar claro que en esta ocasión no se trataba de indicios o pequeñas trazas de agua, sino evidencias de una notable acumulación. «Más que oler el rastro del agua, prácticamente la hemos saboreado», insistió el investigador Peter Schulz.
La violenta caída del cohete Centaur (2,3 toneladas) que impulsaba la Lcross formó dos columnas de materiales que pudieron ser captadas por la propia sonda antes de sacrificarse, ella también, en aras de la ciencia. La primera, con gran presencia de polvo fino, se elevó más (hasta 25 kilómetros), mientras que la segunda fue más baja debido a la presencia de materiales más pesados, En ambos casos, los residuos expulsados no habían visto la luz en miles de millones de años.
Per llegir més clica aquí: www.elperiodico.com

Pregunteu-li als vostres avis que recorden del 20 de juliol de 1969?

20 de julio de 1969. Aquella nit la trajectòria de la humanitat va fer un gir de 360º. Per les pantalles de totes les, televisions del món segur que només apereixía una imatge. la imatge d'un somni. Qui no ha somiat mai viatgar a l'espai i trepitjar la Lluna? Doncs aquella nit aquest somni es va fer realitat. La conquesta de la Lluna es realitzaría en el Mar de la Tranquil·liatat d'aquesta. En aqust cràter és on va aterrar l'Apol·lo, la nau que transportava la representació de l'humanitat: Nail Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins. Pregunteu als vostres avis (o als pares, tot i que encara deurien ser infants) que és el que recorden d'aquella màgica nit? Segur que us diuen alguna cosa similar a aquesta: la petjada que va deixar Neil Armstrong al descendir de la nau sibre la superfície lunar. També us diran la ja famosa frase, "Un petit pas per l'home, un gran salt per la humanitat". Aldrin va ser el segon i últim de la tripulació en caminar per la Lluna. La seva descripció del paisatge que veia fou: "Desde aquí s'aprecia un panorama bellíssim. S'assembla a alguns deserts d'Estats Units". Aquests dos homes van realitzar un paseig de catorze hores damunt la superfície lunar, tot amb la fí de recaptar mostres per futurs experiments. Aquests tres homes van pasar a la història, però heu de saber que el projecte va ser inicat el 1961 pel, aleshores, president d'Estats Units, John Kennedy.

ASTRONÀUTICA

S'anomena astronàutica a la navegació realitzada entre els astres, és a dir, realitzada a fora de l'ambit terrestre: l'espai. Aquesta navegació també és coneguda com a cosmonàutica, ja que també es realitza en el cosmos. El mot d'austronàutica ha sigut utilitazada a occident, d'aquí ve que els tripulants es coneguin amb el nom d'astronautes. A lantiga URSS eran coneguts com a cosmonautes o navegants dels cosmos.

A la hora de plantejarse la possibilitat de sortir de l'atmosfera terrestre sa de tenir sempre en compte la força de la gravetat. La gravetat és la força que manté la cohesió de l'univers i la que regula la seva mecànica. El vehicles que volen per l'espai no són inmunes a aquesta força. Durant la segona mitat del segle XX es van obtenir els mitjans i coneixaments necessaris per construir naus capaces de superar la gravetat terrestre. Recordem que la gravetat té un valor de 9'8m/s2.

Font:http://www.astromia.com/historia/vuelosviajes.htm

Ham, el primer simi a l'espai.

Els entrenaments i l'elecció de Ham
Ham partenyia a un grup de sis ximpanzés entrenats en el centre de medicina aeroespacial de Holloman, on fou entrenat per moure algunes palanques en funció de diverses llums activades. Durant el seu entrenament rebia llepolies com a premi o descarregues eléctriques com a càstig.
Missió Mercury-Redstone 2
El 31 de gener de 1961, Ham va pilotar una missió de prova del projecte Mercury l'objectiu del qual era simular exactament allò que sentiria el primer astronauta nord-americà durant el seu històric viatge suborbital. L'enlairament es va dur a terme sense incidents, però un problema al regulador d'acceleració del coet va proporcionar un excés de velocitat que no es resoldria fins que es va esgotar l'oxigen líquid, la qual cosa va portar a la càpsula a una altitud màxima de 253 km, superior a l'esperada. Això va suposar un període d'ingravitació de 7 minuts per a Ham, i una reentrada amb una desacceleració de 14,7 Gs, més elevada del normal. El vol va durar 16 minuts i 39 segons i la càpsula va aterrar a l'Oceà Atlàntic, a 679 km de distància del punt d'enlairament, 209 km més enllà del previst. Com a resultat del major impacte i la prolongada espera fins a l'arribada del rescat i la violència de les ones, una mica d'aigua va penetrar en l'interior de la càpsula. Per fortuna, Ham va ser rescatat sa i estalvi, i una ràpida revisió va confirmar que es trobava en bones condicions.

Font: http://www.astromia.com/historia/vuelosviajes.htm

Aquests casos d'animals viatjant per l'espai han portat a molts directors de cine infantil i juvenil a crear noves pel·lícules per aquest públic entorn aquests viatges. La peli que us destaquem és Space Cimphs. Aquí teniu el tràiler. Però recordeu que tembé hi ha altres pelis com Wall-e, Toy Story, Star Wars, Odisea en el espacio... Totes per públics molt variats però entorn del tema de l'espai.

Kudryavka, alias Laika

Casi un mes después de que la antigua Unión Soviética pusiese en órbita terrestre el satélite artificial Sputnik-1, este país dio un buen golpe de efecto al lanzar el 3 de noviembre de 1957 su segundo satélite artificial, el Sputnik-2, con un ser vivo en su interior: la famosa perra Laika.
Laika era un perro abandonado que vagaba por las calles de Moscú, fue capturado y preparado para la misión espacial. Los responsables de la misión consideraban que los perros vagabundos eran capaces de sobrevivir en condiciones más difíciles que aquellos que tenían un hogar... y un viaje espacial no sería precisamente un camino de rosas. Para acostumbrarla al pequeño compartimento en el que volaría dentro del Sputnik-2, Laika -y otros dos perros candidatos, Albina y Mushka- fueron mantenidas en jaulas cada vez más pequeñas durante periodos de 15-20 días.
En realidad, el nombre original de Laika era Kudryavka ("Poco rizada") y su viaje estaría lleno de complicaciones: la cabina presurizada del Sputnik 2 le dejaba suficiente sitio para permanecer tumbada o en pie, pero el animal iba encadenado para evitar que la ausencia de gravedad le hiciese dar vueltas. Un sistema regenerador de aire le proveía de oxígeno y su comida y agua le era entregada en forma de gelatina. Nada más iniciar el viaje, las primeras lecturas de telemetría mostraron que durante el lanzamiento el pulso del animal animal se triplicó y que una vez entró en órbita ésta se hallaba inquieta y nerviosa. La URSS anunció que el animal se comportaba bien y que se encontraba en calma realizando su vuelo espacial y que en pocos días Laika volvería a la Tierra descendiendo a bordo de la cápsula del Sputnik 2 y posteriormente en paracaídas. La realidad sería muy diferente.
Lamentablemente, no se sabía cómo retornar una cápsula a la Tierra y que sobreviviese un ser vivo a bordo de ésta. Los ingenieros rusos planearon mantener a Laika unos 10 días con vida hasta que las reservas de oxígeno se agotasen. Inicialmente, la URSS, tras desmentir que el animal retornaría vivo a la Tierra, informó que Laika había muerto sin dolor tras una semana en órbita terrestre. Posteriormente los rumores alimentaron la idea de que la perra había sobrevivido sólo unos cuatro días. Pero la verdad no se sabría hasta el Congreso Espacial Mundial de 2002: el científico Dimitri Malashenkov del Instituto de Problemas Biológicos de Moscú informó que, en realidad, Laika murió pocas horas después del inicio de la misión debido a las altas temperaturas y al pánico: el animal tuvo que soportar una humedad muy alta y temperaturas de unos 40°C, que acabaron con su vida entre cinco y siete horas después del inicio del vuelo.
Naturalmente, esta información no era conocida por el público en el momento en el que transcurría la misión, por lo que la reacción mundial fue muy variada y en algunos casos muy propia de la época de la guerra fría: asombro, incredulidad, sorpresa... En algunos países, como Inglaterra, la Liga de la Defensa Nacional Canina organizó marchas de protesta guardando diariamente un minuto de silencio por el animal. También, en el mismo pais, la Liga Contra los Deportes Crueles organizó manifestaciones y apeló a las Naciones Unidas y a diversos organismos internacionales para que repudiasen este tipo de experimentos.
El Sputnik-2 reentraría en la atmósfera terrestre en abril de 1958, con su carga biológica muerta, destruyéndose para siempre.

Font:http://www.astroenlazador.comhttp//www.astroenlazador.com/article.php3?id_article=82

Ham i Laika, estrena de l'era espacial

AAHam i Lakia, un ximpazé i una gosseta van ser els primers en cercar l'espai. Sí, sí, abans que nosaltres! Però no us confongeu, no és que els animals hagin desenvolupat cap sistema de viatge per l'espai, el que passa, com en tantes altres coses, es que els científics de l'espai van decidir provar els viatges interespacials amb animals, ja que si alguna cosa fallava, no es lementaria cap vida humana. Tot i que les creadores d'aquest blog no creiem que sigui just. Els animals també tenen drets! Bueno, al que deiem al principi de la notícia, que els primers éssers en volar per l'espai van ser la gossa Laika i el ximpanzé Ham, els anys 1957 i el 1961 respectivament.

El coet: el mitjà ideal?

No us heu preguntat mai per què no podeu anar amb cotxe per l'espai? Doncs bé, si us ho heu preguntat mai, em sap greu dir-vos que no podreu pas. Els coets especials són l'únic mitjà disponile per posar-se en òrbita al voltant de la Terra. Us diré els dos motius per els quals no podeu vitajar amb cotxe per l'espai: d'una banda el teu cotxe no és capaç d'assolir la velocitat necessària per a aquesta aplicació i de l'altra només el coet es capaç de propulsar-se en el buit de l'espai. El teu cotxe, com tots els altres vehicles, necessiten un medi material sobre el que desplaçar-se, o bé obtenen algun element essencial per al seu funcionament del medi.
Però, el coet no deixa de ser un mitjà ineficaç de llançar objectes a l'espai. Degut a la seva pròpia naturalesa el coet haurà sempre de ser molt més gran que l'objecte que ha de transportar, i això vol dir que en un llançament la major part de l'energia serà utilitzada per accelerar el propi coet i no la seva càrrega útil.

Però no patiu. Amb tot això dels cotxes elèctrics segur que ja hi ha algún ingenier pensant en construir cotxes especials!!

Què és un coet?

Quan us pregunten que és un coet en que penseu? En un coet especial? En uns focs artificials? En guerres? Doncs bé, penseu en el que penseu teniu raó, un cohet és tot això.
L'origen de tot coet es troba a orient, ja que la primera notícia que es té del seu ús és de l'any 1232 a la Xina (aquets xinos s'ho inventen tot!!!). No va ser fins al segles XV i XVI que va ser introduït a Europa per mans dels àrabs, utilitzant-se com a arma incendiària.
Però fins el segle XIX i el començament del segle XX el cohet no fou més que una arma. Aquesta nova visió del coet la coneixem gràcies als primers científics que van veure el coet com a sistema per a propulsar vehicles aeris espacials tripulats. Alguns d'aquests científics foren el rus Konstantin Ciolkovskij, l'alemany Hermann Julius Oberth i el nord-americà Robert Hutchings Goddard, i, més tard, els russos Sergej Korolev i Valentin Gruchensko i l'alemany Wernher von Braun.

Font: Wikipèdia

Què n'opines de l'espai?

Què n'opines de l'espai? Què en saps? Coneixes els seus mitjanas de transport? Les opinions poden ser molt diverses, com en tot. En el nostre blog podrás ampilar els teus coneixements i també podras opinar. Aquí tenim algunes opinions sobre els viatges a l'espai d'alguns dels ciutadans de Polonia.

Un nou blog viatja per l'espai

Hola som unes alumnes de l'Escola Pia de Terrassa i aixó és el nostre projecte per aprovar tecnologia! Esperem que us agradi i podeu descobrir els secrets del transport especial. No tingueu por i endinseu-vos en aquest viatge tan emocianant.