Els somnis de tots els nens

Qui no ha volgut mai viatjar a l'espai? Qui no ha somiat volar entre els anells de Saturn? Segur que quan eres petit ho somiaves, com tants i tants nens. Però molt pocs nens han pogut realitzar aquest somni. I encara menys han passat a l'història per ser-ho. Els astronautes més famosos són: Yuri Alekseyevich Gagarin (primer humà en viatjar a l'espai), Alan Shepard (primer americà en viatjar a l'espai), Valentina Vladimirovna Tereshkova (primera dona cosmonàuta), Neil Armstrong (primer home en trepitjar la Lluna), Eileen Collins (primera dona pilot i comandanta) i Yang Liwei (primer xinès en viatjar a l'espai). Tots nosaltres hauríem d'estar orgullosos d'ells, i també dels astronautes que no he asmentat. Però a qui més hauríem d'estar agraits és a tots els científics que han fet possible realitzar el somni de tots aquests nens. De tots aquests que han ajudat a construir les naus espacials. A tots els qui van dissenyar les diferents estacions espacials: Saliut, Skylab, Mir i la ISS (Estació Espacial Internacional). Als qui van dissenyar els infinits satèl·lits i les sondes que ens han permés investigar els recons de l'espai i els planetes de SS. I no ens podem oblidar dels més importants, tots els tècnics que han col·laborat en construir els transbordadors espacials com el Altlantis, Challenger, Discobery...Un transbordador espacial és molt complicat i sotisficat. Aquí us faré una petita explicació. Per enlairar-se necessita una plataforma de llançament, que consisteix d'un gran tanc extern (ET), dos coets propulsors de combustible sòlid (SRB) i un avió espacial, el qual és el transbordador espacial pròpiament dit. El transbordador compta amb els seus propis motors principals (SSME). La llançadora transporta astronautes i càrrega útil (tal com satèl·lits o parts de l'estació espacial) fins a l'òrbita terrestre baixa (la termosfera). Generalment, la seva tripulació és composta per cinc o set persones. La capacitat de càrrega útil és de 22.700 kg. Quan la missió del transbordador és conclosa, el mateix transbordador acciona els propulsors de l'«Orbital Maneuvering System» i reentra en la baixa atmosfera. Durant la baixada, l'orbitador desaccelera la seva velocitat hipersònica principalment a través d'aerofrenat, i després, per al procés d'aterratge, actua com un planador, aterrant totalment sense l'ajuda dels motors. Què, és una mica complicat oi? Bé, és per això que és tan important la feina d'aquests tècnics, perquè una petita errada pot tenir desenllaços fatals, com ha passat ja alguna vegada. És molt possible que vosaltres reocrdeu una d'aquestes errades. Va passar el 1 de febrer de 2003, quan el transbordador Columbia (1981) va realitzar el seu últim enlairament.
Els astronautes Husband, McCool, Anderson, Ramon (el primer astronauta israelià), Chawla, Brown y Clark, tripulant d'aquella missió, van perdre la vida per una errada ocorreguda en el moment de l'enlairament i que, suposadament, va ser detectada però no va donar-se-li importància. Els anàlisi posteriors de les restes trobades demostren que va ser el despreniment d'una placa de protecció contra les altes temperatures que s'assolixen en la fricció de la nau a l'entrada a l'atmosfera terrestre, el desencadenant del problema i que l'ala del Columbia va perdre part de la seva protecció tèrmica. Pot ser que en recordeu les imatges que es van emetre per la televisió moments després de l'accident.
Aquest era era el tercer desastre que la NASA sofria en la seva carrera espaial. El 23 de gener de 1967 tres astronautes de la càpsula "Apolo I" van morir en un incendi de la nau en proves a Cap Canyaveral; el 28 de gener de 1986 va ser "el Challenger", transbordador espaial el que va desintegrar-se només enlairar-se des del centre espaial Kennedy a Florida.
Tot els nens han somiat alguna vegada viatjar per l'espai. Alguns ho han aconseguit, altres no, i finalment altres s'han quedat a les portes. Amb aquest artícle el que vull fer veure és que fem el que fem ho hem de fer bé, perque el més petit detall pot tenir grans conseqüències.

El vestit espacial

Els astronautes surten a l'espai només per reparar algún satèl·lit, fer algun experiment o construir estacions espacial. No surten per diverió. I no és que no sigui divertit sortir i volar per l'espai , però és que es necessita una roba molt especial per fer-ho. No us heu pregunat mai per què els atronautes porten aquell vestit tan extrany?
Per sortir de l'estació espacial a l'exterior, els astronautes necessiten portar un vestit molt especial per protegir-se del le temperatures extremes que hi ha a l'esterior. També necessiten proveir-se d'oxigen i protegir-se dels possibles danys que els hi causarien els rajos del Sol.
A sote del vestit porten una roba inerior molt especial. I és que en ella porten incorporats 91 metres de tubs d'aigua que els mantenen a la temperatura corporal ideal, ja que la temperatura a l'espai pot arribar als 120º si li toca el Sol a l'asytronauta i a -120º si no el toca!!! per aixó els vestits dels astronautes també estan recoberts d'una capa reflectan, per evitar les radiacions de fred i calor.
Els astronautes també estan proveits de guants, un micròfan per comunicar-se amb els companys que estan a dins la nau, i una motxilla amb aigua i oxigen.
Els moviements realitzats amb el vestit són molt feixucs, és per això que les sortides a l'espai no duren més de sis hores. Per a més seguretat els astroautes també es poden lligar a l'estació amb un cable, ja que hi ha el risc de que se separin de l'estació i no pugui tornar a la nau degut a la falta de gravetat.
Però aquest vestit és molt més complicat. Podeu ampliar els vostres coneixements a la web de la NASA, que teniu a la barra lateral.

La ciudad del espacio

Toulouse es el centro de la industria aeroespacial europea. Es el hogar de un complejo educacional y lúdico que abre las puertas a algunos de los misterios más insondables del universo. La Cité de l’Espace –o Ciudad del Espacio– es un parque temático dedicado a la astronáutica, que invita a adentrarse en el fantástico mundo de la aeronavegación, participando y experimentando sensaciones únicas. De orientación lúdica y pedagógica, es una visita encantadora para los adultos y una vivencia inolvidable para los más pequeños.

Los módulos de la Ciudad del Espacio acercan a los visitantes una dimensión diferente de la vida. Una de sus cámaras más populares es la que monta una escenografía lunar, en la que la fuerza de gravedad es mucho menor que en la Tierra.

Al aire libre, diversas réplicas de aparatos astronáuticos cuentan entre ellas al cohete Arianne: un modelo a escala real de la lanzadera espacial que ha puesto decenas de satélites en órbita. Junto a ella, una imitación de la estación MIR soviética, cuyo interior puede visitarse, y desde la cual se puede “lanzar un cohete” al espacio.

Numerosos espectáculos audiovisuales son parte del recorrido –que dura aproximadamente seis horas–: uno de los más recientemente inaugurados, Terr@dome, explica la historia de la Tierra, de 4 500 millones de años. Algunas otras respuestas también pueden encontrarse en el planetario: la previsión del tiempo, la formación del arco iris, y el funcionamiento de un GPS.

Al final de la visita, la tienda de souvenirs ofrece gran variedad de recuerdos, modelos a todas las escalas y de los precios más diversos.

No dudeis en visitarla!!

Fuent: www.sobrefrancia.com

Galileo the first man who looked the sky

In May 1609, Galileo received a letter from Jacques Badovere, one of his students, who confirmed a persistent rumor: the existence of a telescope for seeing distant objects. Manufactured in Holand, would have allowed the telescope to see stars and invisible to the eye. With this single description, Galileo builds his first telescope. Unlike the Dutchman telescope, it will not deform objects and increases 6 times, or twice as his opponent. During the fall, Galileo continued his telescope.
In November, produces an instrument that increases twenty times. Use time to turn his telescope toward the sky. Quickly looking at the phases of the moon, he discovers that this star is not perfect. Within weeks, he will discover the nature of the Milky Way, count the stars in the constellation of Orion and notes that certain stars visible to the naked eye are indeed star clusters.
Galileo observed Saturn's rings but does not reveal its nature.
On January 7, 1610, Galileo Capital makes a discovery: highlights 3 stars small at the periphery of Jupiter. After several nights of observation, and discovers that there are four orbiting the planet. These are the satellites of Jupiter now called Galilean satellites: Callisto, Europa, Ganymede and Io. So Galileo became the first man who looked at the sky and wondered what was in it. Galileo discovered the spatial world.

L'espai al cinema

Si ets fan de Star Wars o si et va enamorar El planeta de los simios o Odissea en el espacio, segur que et sona el terme ciència ficció. La CF (ciència ficció) és l'especulació sobre com efectaràn els nous avenços tecnològics en la societat, per qui no ho sàpiga. Segurament quan us pregunten per la CF direu que són les històries que parlen del futur. Teniu raó. Moltes vegades també l'asociareu amb els viatges a l'espai. També teniu raó, però no és necessàriament així. Fixa't en Jo robot (Isaac Asmov), és una història de CF però en cap moment parla de l'espai.
Peo l'espai sempre s'ha vist relacionat amb el futur. Els viatges a l'espai no s'acostumen a relacionar amb el present i molt menys amb el passat! És per això que aquest gènere cinematogràfic i literari abasta moltes històries a l'espai.
Tot i que la primera novel·la considerada de CF és Frankenstein, aquest gènere no es va donar a conèixer fins al segle XX, entre altres, gràcies a Isaac Asimov (Trilogia de la Fundació), Arthur C. Clarke (2001: Odisea en el espacio), Urssula K. Legin, Philip K. Dick ( Somien els andròides amb ovelles elèctriques?)...
Però la gran explosió de la CF ha sigut el cinema. Segur que us sonen algunes d'aquestes pel·lícules: El Hombre invisible, La guerra de los mundos, 20.000 leguas de viaje submarino ( Jules Verne també va ser un escriptor molt pruat per la CF), 2001: Odisea en el espacio, El planeta de los simios, La guerra de las galaxias, E.T., Mars attacks!, Ultimatum a la Tierra, El increible hombre menguante, THX 1138, La amenaza de Andrómeda, La naranja mecánica, Encuentros en la tercera fase, Alien, Star Trek, Atmósfera zero, Blade Runner, Terminator, Brazil, Regreso al futuro, RoboCop, Minority Report, Doce monos, Independence Day, Gattaca, Cube, El quinto elemento, El show de Truman, Matrix, Inteligència artifical, Sunshine...
Jo ho veieu nois i noies, la CF està per tot arreu!!!

Què és un satèl·lit?

Un satèl·lit artificial és un objecte fabricat per l'home i llançat a l'espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos celeste sense precipitar-se contra la superfície d'aquest. Els satèl·lits tenen aplicacions molt variades i importants, tant en el camp civil com en el militar. Encara que els satèl·lits es limiten a obtenir i/o transmetre informació, aquesta informació pot ser de gran utilitat per les activitats humanes a terra. Les dades dels satèl·lits juguen un paper clau en molts aspectes de la vida moderna (televisió per satèl·lit, navegació per GPS, previsions meteorològiques,...), i la seva importància creix a mesura que la tecnologia permet fer satèl·lits amb més complexitat i capacitat. Existeixen moltes categories de satèl·lits artificials segons el tipus de missió que acompleixen:d'observació, meteorològics, científics, astronòmics, de navegació, de comunicacions, detectors de míssils, d'escolta electrònica, etc. El problema de tots aquests satèl·lits, un com ja no s'utilitzen, en lloc de reotrnar-los a la Terra i reutilitzar-los o reciclar-los, el que fan és deixar-los navegant a la deriva per l'espai. Què no en tenim prou contaminant la Terra? També hem de contaminar l'espai? Només el 7% dels satèlits qe estàn a l'espai tenen alguna funció, la resta són ferralla espacial.
Cada punt blanc de la imatge representa una basura espacial.

La NASA encuentra una cantidad «significativa» de agua en la Luna

«Hemos encontrado agua. Y no un poco, sino una cantidad significativa», afirmó ayer con evidente satisfacción Anthony Colaprete, investigador del Centro Ames de la NASA, al presentar públicamente los primeros resultados de la misión Lcross en la Luna. El 9 de octubre, la sonda estadounidense se precipitó sobre un cráter del polo sur, llamado Cabeus, con el objetivo de que el impacto eyectara hacia arriba una nube de materiales. Se buscaba agua y se encontró agua. «La hipótesis de que la Luna es un lugar inhóspito y seco no se sostiene», proclama la agencia espacial en un comunicado.
A diferencia de varios anuncios precedentes, la NASA quiso dejar claro que en esta ocasión no se trataba de indicios o pequeñas trazas de agua, sino evidencias de una notable acumulación. «Más que oler el rastro del agua, prácticamente la hemos saboreado», insistió el investigador Peter Schulz.
La violenta caída del cohete Centaur (2,3 toneladas) que impulsaba la Lcross formó dos columnas de materiales que pudieron ser captadas por la propia sonda antes de sacrificarse, ella también, en aras de la ciencia. La primera, con gran presencia de polvo fino, se elevó más (hasta 25 kilómetros), mientras que la segunda fue más baja debido a la presencia de materiales más pesados, En ambos casos, los residuos expulsados no habían visto la luz en miles de millones de años.
Per llegir més clica aquí: www.elperiodico.com